Josep Mones
i Jané corona un castell de tres pisos en la celebració deia victòria electoral
de 1916
Retrocedim 222 anys i situem-nos al 1776. Aquell any nasqué Josep Mones i Solanas, el qual, amb els seus germans
i un cosí constitueixen la primera generació dels Mones nascuts al Prat de Llobregat.
En Josep era sastre i ensenyà aquest
ofici al seu fill Pau. D'aquest darrer sabem que, a més
d'ajudar el pare en la feina professional, el 1837 era membre de les Milícies
Nacionals -atrafegades a combatre la carlinada-, i que el 27 de març
d'aquell any fou escollit com a ajudant segon de la plana major del 3r batalló d'aquest cos a la comarca.
Resseguint la història de la família es fa palès el seu interès per la vida pública
activa gairebé des de l'endemà de la seva arribada al Prat. Així,
veiem el pare i l'oncle del sastre Josep - Josep
i Antoni respectivament - com a
jurats del consistori local anys i anys i ja des del 1752, quan devia
fer molt poc que s'havien instal·lat al Prat, procedents de Cornellà.
Del sastre, en canvi, no li'n coneixem cap vel.leitat d'aquest estil.
Només tenim constància del seu ambient privat: muller, sis fills i l'ofici. Degué
ser l'únic sastre del poble, o el que aconseguí més popularitat perquè, gràcies a una d'aquestes dues circumstàncies,
el nom del seu ofici quedà encunyat com a sobrenom
familiar que avui encara no s'ha perdut del tot.
El penúltim dels seus fills, Joan Mones i Xirinachs, trià
l'ofici de paleta o mestre de cases. Avui, al llindar del segle XXI, encara l'exerceixen, sense solució de continuïtat, uns rebesnéts seus.
En Joan tingué nou fills, i no cal dir que, d'aquesta manera tan contundent,
contribuí a escampar la llavor del Mones per
tots els racons del Prat i cle més enllà. I tots ells - tots nosaltres - ens reconeixem de la nissaga de cal Joan del Sastre, és a dir, el fill d'aquell sastre tan popular.
La tradició familiar conta que aquest Joan era amic de la broma i la facècia,
i que d'ell ha heretat aquest tret un nombre considerable dels seus descendents.
Amb una visió potser una mica anacrònica, podríem
dir que la primera broma, i pesada, és la que gastà a la seva dona amb els nous
plançons que li féu traginar... Però la més sonada, i que per via
oral ens ha arribatfins avui, és la que muntà per ser representada a l'església pel bateig del seu fill
segon. Potser devia estar cansat de
tants Joseps i Joans, i Joans i
Joseps que omplien la família junt amb els Peres, Paus i Antonis. A més, ja havia complert amb
l'obligació familiar en la persona del seu hereu:
es deia Josep, com l'hereu de la seva generació,
el de la del seu pare i el de la del seu avi. Havia arribat l'hora de dir prou.
I com que el padrí era quec i no podia acabar cap paraula sense deixar anar abans un renec ben recargolat, va voler-lo
posar en un compromís. Va triar un nom prou enrevessat
per veure si, davant del senyor rector, el padrí
s'atreviria a seguir el seu costum indecorós.
En arribar el moment de la imposició del nom,
el pobre padrí no parava de fer ganyotes,
quequejant, però a tot estirar només podia pronunciar-ne la primera síl·laba.
El capellà, pacient, però veient-lo patir tant i sabent-ne el perquè, li etzibà
amistosament: - Tira el dret, home; fes el teu fet i que Déu
no ens ho tingui en compte... I només
així, amb el sant crist escruixit i tapant-se les orelles, la família Mones i la santa mare Església
comptaren amb un nou cristià sota la protecció
de sant Ermenegild, Meriquildo per als amics i parents.
Tanmateix, al costat d'aquest Joan de les bromes i ironies, hi havia el Joan participatiu i amb ganes de
servir el poble: així, el veiem com a regidor el 1848-49, i a l'alcaldia el 1854. I podem ben imaginar-nos
que la seva tasca consistorial no fou gens divertida i, a tot
estirar, el seu tarannà potser l'ajudà a suportar la tragèdia
que assotà el Prat: aquell 1854 una epidèmia de còlera
afectà la meitat de la població i causà
147 morts.
Com si l'Ermenegild fos el culpable de la facècia
escenificada en el seu bateig, quan es
volgué casar amb la Paula de cal Misses li arribaren les tornes de l'Església. El capellà no ho veia clar, perquè
eren parents de setè grau, i envià patracols a Roma. Però
els patracols no tornaven i els joves frisaven per casar-se. Ho volien fer, passés el que passés. Finalment, sigui perquè
arribés el vist-i-plau del -pare-; sigui perquè es temés un mal major/un dia el
capellà els cridà, els amone'stà i aviat s'acabà el patir.
Fou aleshores que la parella comprà un terreny al carrer del Pont i, com que ells era paleta, com el
seu pare, hi edificà una caseta, la qual, ampliada i millorada, avui
encara és la residència del
seu nét i les seves renéta i rebesnéta.
Al darrer decenni del segle, i seguint la petja de dos peoners forasters, l'Ermenegild fou el primer pratenc
que començà a fer pous
artesians.
El seu hereu, Josep Mones i Jané, també fou mestre d'obres i pouataire i, molt jove, assumí la
direcció de l'empresa familiar, la transformà tot deixant enrere vells conceptes artesanals de tradició
rural, i hi incorporà les tècniques més noves - com el
ferro i el ciment armat - per aplicar-les, amb els nous cànons
de l'estètica i la funcionalitat, a obres
de gran envergadura. Aquesta modernitat
trencava els esquemes de l'arquitectura habitual aleshores al Prat. En
aquesta línia, són bons exemples, entre d'altres, la granja La Ricarda,
que aplicava mètodes aleshores revolucionaris en l'estabulació de les vaques i en el sistema de treball; l'estació de telegrafia sense
fils Marconi, o la fàbrica La Papelera Espanola, totes elles obres dels dos primers
decennis del segle actual.
I fora del Prat, dirigí la construcció a Tarragona de la fàbrica de la Taba-calera Española. Fou en aquesta feina que tingué una de les satisfaccions
més grans: en buidar el subsòl per fer-hi els fonaments,
van descobrir la necròpolis romana, de valor històric i
artístic incal-culable, que fou la base del posterior museu
arqueològic d'aquella ciutat.
Fill d'un Prat en procés de transformació, contemporani de l'arribada del ferrocarril, de
la construcció del primer pont sobre el Llobregat i dels primers pous artesians - tres factors fonamentals per
a entendre aquella transformació, agrària primer i industrial
després -, fou també un dels principals representants locals de
la nova societat catalana que sorgia en
aquell tombant de segle. A cavall entre el modernisme -
individualisme apassionat i creador -
i clel noucentisme -seny ordenador amb un projecte
col·lectiu clar de futur-, ell sintetitzà positivament ambdues tendències en la seva
actuació pública i professional.
Participà intensament en la vida associativa, com palesa la seva
activitat cívica i cultural innovadora que dugué a terme a la coral Lo Llobregat.
Amb el suport d'uns quants companys i amb l'estímul personal i directe
d'Enric Morera, intentà renovar l'esperit dels Cors de
Clavé, els quals, després de la mort del fundador, havien caigut
en un estat d'estancament i sovint de vulgaritat. Intentà
introduir-hi les noves idees de recuperació i dignificació
de la música popular
tradicional, línia encetada per Lluís Millet amb
l'Orfeó Català i per Enric Morera amb la coral Nova Catalunya.
Aquesta proposta provocà al si de Lo
Llobregat un seguit de protestes, burles i atacs contra la persona de Josep Mones per part dels seus
opositors, que prete-nien ridiculitzar-lo amb el sobrenom de l'Hereu Riera. Però la
perseverància d'en Josep
aconseguí fruits valuosos, sobretot després d'haver
llegit públicament, en una assemblea, i d'haver editat un manifest dirigit a tot el poble del Prat en defensa de les seves tesis. La coral acceptà
d'incorporar a la seva programació les cançons populars
catalanes i es creà una coral
infantil; però, a més a més, els compositors locals ja consagrats s'incorporaren
o es refermaren en la nova línia i, tot plegat, creà la
saó que estimulà els més joves.
Com a representant del partit nou -que combaté i desterrà el caciquisme polític que
havia dominat la vida política
del Prat des del segle passat-, fou regidor durant sis anys i
alcalde el bienni 1916-17. Durant el seu
pas per l'alcaldia, malgrat la curta durada, s'aprovà i s'inicià l'execució d'un pla
ambiciós de reforma i eixample del nucli urbà. Entre
d'altres obres importants, s'obrí la Rambla, via amplíssima
que facilitava la comunicació amb Barcelona, sense pas a nivell per arribar al pont clel riu. També
es pavimentà la plaça de la vila, que contribuí a fer desaparèixer els bassals
que s'hi feien quan queien quatre gotes, i anunciava l'oblit
progressiu de la dita popular:
"Trons a Remolar, pops a la plaça", que jo ja
només he sentit dir a la meva àvia Maria, muller d'aquest darrer
Mones biografiat ací.
Jordi Moners i Sinyol 11 a Trobada, 1 -2-3 de maig de 1998
